DSC01453

Tocar el cel (dels Bullnegrerus)

D’aquí un a setmana comença a Torelló, el meu poble, el que possiblement és el millor carnaval de tot Catalunya (i possiblement del món)… des del punt de vista i la manera de viure’l d’un carrossaire.

 

Des de l’any 2007, si no recordo malament, participo activament en el carnaval com un carrossaire més. Sempre recordaré l’inici d’aquesta etapa, aquell dia sopant al Triangle, quan vaig comentar a la colla que els meus pares i tiets després de gairebé 10 anys sent carrossaires ho deixaven córrer, i teniem la possibilitat d’agafar el relleu. Encara no sé com, suposo que sense pensar massa, ens vam engrescar i amb més pena que glòria va sortir al carrer l’Ave de Vendetta, la primera i última carrossa amb esperit Bullnegrerus però que aquell any ens vam anomenar Black Bulls.

 

DSC01453


Basar Xinès Bullnegrerus. Qui ens ho havia de dir unes hores després…

L’any posterior va ser el torn del cobrador del frac, seguit del xai, els pingüins, els pecats, la Merkel… i finalment les mosques. Un camí que de moment s’acaba aquí, si més no per a mi, ja que aquest any no puc participar al carnaval. Potser més aviat perquè no he pogut participar al carnaval, i és que per mi, el carnaval faria mesos que hauria començat. No és perquè no pugui ser-hi durant la setmana d’autèntica bogeria que dura (que també), sinó perquè no he pogut participar en una de les millors coses que té el nostre carnaval, i és la construcció de la carrossa, des de l’idea inicial fins l’engalanada amb purpurina que es fa el mateix matí.
Qualsevol persona que s’hagi implicat en aquest sentit, m’entendrà de seguida. Per això m’agradaria que si algú llegeix això, no s’ho pensi dues vegades i si té l’oportunitat, que ho faci. És el punt diferencial més fort del nostre carnaval, i si no volem que es perdi, s’ha de seguir.

 

També és un motiu de tristesa per mi, que els Bullnegrerus aquest any no existeixin com a tal (però això és un altre tema), per això espero que sigui un punt i seguit.

 

És per això, suposo, que a mesura que s’acosta el dia, em vé aquesta nostàlgia; recordo els bons moments morts de fred (però amb les Argus a gas) cada divendres a la nit, les apretades finals per acabar a temps reduint hores de son i temps per a fer res més, els cabrejos perquè els quatre fills de puta de sempre roben material als carrossaires, els nervis dels dies abans… i moments com els de la foto següent, els quals si no els vius en persona, no els podràs entendre mai. I és que hi va haver un dia, on els Bullnegrerus, vam tocar el cel, el nostre cel.

 

IMG_1495


2012, recollint el 3r premi, el primer va ser indescriptible.

Ens veiem aviat, Bullnegrerus!

Records des de Berlin!

 

Read More